En el seu discurs al Congrés nord-americà i al món, el president Bush va dir, explicant el que els Estats Units pretenien fer, que hi havia moltes dificultats per vèncer, però que «el resultat final era segur». No podria haver estat menys encertat. Si la seva afirmació només fos retòrica, es podria considerar el discurs normal del líder d'un país acorralat. Però si reflecteix l'anàlisi que de la situació actual fan Bush i els seus principals consellers, aleshores representa una perillosa equivocació.

Per descomptat, el primer dubte és a quin resultat s'estava referint. Podria estar al·ludint a la destrucció d’Al Qaida, el que constitueix un objectiu possible encara que extremadament difícil. O a l'eliminació o desmantellament de tots els grups, en qualsevol lloc del món, als quals Estats Units considera «terroristes», en aquest cas la possibilitat d'èxit sembla molt dubtosa. Podria estar-se referint a una restauració de la fe del poble nord-americà i del món en general en el poder militar del govern nord-americà, la qual cosa és, en aquest moment, un objectiu l'èxit del qual sembla força incert. I també podria significar el respatller als interessos dels Estats Units com a país i a les seves empreses, objectiu la probabilitat d'èxit del qual tampoc és molt elevada.

És important pensar en els «resultats» per a donar-se diferents terminis. En proposo tres: sis mesos, un lustre, 50 anys. La perspectiva de Bush sembla menys fosca a sis mesos vista. Considerem el que ha aconseguit ja en el curt període transcorregut des de l’11 de setembre. Abans d'aquest dia, l'administració Bush s'enfrontava a l'oposició, en diversos graus, des de gairebé tots els angles, i en particular des de la fracció demòcrata al Congrés; els aliats a Europa; Rússia i Xina; els governs i poblacions de la majoria dels països d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina; i un moviment "antiglobalització" d'amplitud mundial. Es tracta, com es veu, d'una formidable llista, i gairebé tota aquesta oposició ha desaparegut o s'ha esmorteït considerablement des de l'atac de l’11 de setembre. Els demòcrates del Congrés i els aliats europeus s'han posat de part dels Estats Units atacats. Rússia, Xina i la majoria dels governs dels països d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina han expressat algun tipus de suport, per matisat que fóra, a una resposta nord-americana a l'atac. El moviment "antiglobalització" s'ha mantingut relativament tranquil i es pregunta si hauria de convertir-se en un moviment per la "pau".

Per descomptat, Bush no és l'únic que ha tret avantatges polítiques immediates de l'atac. Donada l'ansietat dels Estats Units per alinear de la seva part a tot el món, si més no mínimament, s'ha mostrat disposat a pagar un preu diplomàtic a canvi, que uns altres no han vacil·lat a demanar, especialment els més allunyats del nucli intern d’"amics". Els demòcrates del Congrés i els aliats d'Europa occidental no s'han atrevit a demanar res, però Rússia, la Xina, el Pakistan, el Sudan i diversos Estats àrabs (i qui sap a quants més ha estat fent promeses Powell) han estat menys tímids, i els demòcrates i els aliats d'Europa occidental poden seguir aviat el seu exemple. Així doncs, de moment sona com un joc en el qual guanyen tots aquells a qui no aprecia Osama ben Laden.

No obstant això, d’aquí a sis mesos arribarà la factura. Llavors els Estats Units hauran d'haver fet alguna cosa en el plànol militar. No sabem exactament què, i sembla que el propi govern nord-americà tampoc. Això és degut, com tothom admet, al fet que no hi ha opcions bones. Un cop quirúrgic contra ben Laden a càrrec de tropes especials llançades en paracaigudes sobre l’Afganistan corre el risc de sofrir el mateix desengany que el de l'Iran el 1980, que va fer perdre a Carter la reelecció. El bombardeig des de l'aire sobre l’Afganistan, que és el més probable, compta amb moltes limitacions: pocs objectius clars, probables carnisseries de civils a més del flux de refugiats cap al Pakistan, gran incomoditat política als països musulmans, i escassa probabilitat que només amb els bombardejos es pugui posar fi al control taliban sobre l'Afganistan central.

I quan els Estats Units decideixin quina d'aquestes alternatives dubtosament eficaces elegir, què? Si "fracassa" militarment, això reforçarà l'afirmació de ben Laden que els Estats Units són un tigre de paper, i tots sabem com de caragirats es tornen els aliats quan una gran potència mostra debilitat militar. Si no fracassa en les seves accions per se, però es veu empantanegat en una llarga confrontació militar, pot arribar-se a una d'aquestes alternatives: pèrdues significatives de vides nord-americanes (que reprodueixin als Estats Units tots els debats interns sobre l'escalada que van acompanyar la guerra de Vietnam); grans pèrdues civils a l’Afganistan (que podrien fer pensar al món que les 7000 vides perdudes en l'atac de l’11 de setembre no justifiquen una resposta tan letal); grans trastorns polítics en alguns països musulmans, com el Pakistan, l’Aràbia Saudita, Indonèsia, Egipte, Algèria, el Líban, Palestina, i uns altres menys obvis.

Cap d'aquestes possibilitats seria bona pel govern nord-americà. De cop i volta, es podria generar al món un vast moviment per la "pau", i George W. Bush podria convèncer-se, com Lyndon B. Johnson, que el més prudent seria no seguir endavant.

Aquest panorama pot, per descomptat, ser exagerat. Potser els Estats Units siguin capaços efectivament de portar a terme el seu cop quirúrgic. Potser els talibans es col·lapsin convenientment per sí mateixos. Potser Bush surti d'aquesta confrontació com un heroi victoriós, com el seu pare el 1991. En aquest cas, encara hauria de plantar cara a altres dos obstacles. El primer d'ells seria domèstic. El seu pare va caure en només 18 mesos des de la victòria i increïbles pronòstics electorals fins la derrota electoral perquè, com es va dir aleshores, "és l'economia, estúpid". Precisament aquesta setmana el Wall Street Journal, l'encarnació del conservadorisme econòmic als Estats Units, deia que el Secretari del Tresor, Paul O’Neill, podria perdre tota la seva credibilitat a causa del seu impenitent optimisme sobre la situació econòmica. És evident que molts capitalistes nord-americans s'estan arrugant enfront del tempestuós període que s'apropa. Els votants nord-americans tenen, com és sabut, la memòria molt curta, i una vegada que hagi passat l'agitar de banderes, votaran amb la cartera. I sempre culpen al partit governant dels trastorns econòmics.

Per si això no fos suficient, suposem que els nord-americans aconseguissin aprehendre ben Laden, enderroquessin als taliban, i al cap de tres mesos algun altre grup fóra capaç de portar a terme un altre atac espectacular, ja fos als Estats Units o a Europa occidental; no es dissiparia aleshores com el fum tot el crèdit aconseguit pels Estats Units amb la seva victòria enfront de la reaparició del monstre d'infinits caps?. Evidentment, les bravates i la confiança en sí mateixos [dels nord-americans] sofririen una gran sacsejada. És per ventura tan improbable que això arribi a succeir?

Ara, doncs, si ens desplacem a la perspectiva a cinc anys vista, serà la posició dels Estats Units al món més forta que ara? Sobreviuran els alineaments geopolítics actuals com una manera seriosa d'organitzar la política global? Pot convertir-se potser el moviment "antiglobalització" en alguna cosa més coherent i molt més militant que l'actual? No són preguntes desenraonades a considerar. Sobretot, no és possible que les condicions caòtiques es converteixin en alguna cosa molt més universal, i la inseguretat en una potinga quotidiana que ens afecti cada vegada a més de nosaltres? I no és possible que l'economia mundial comenci a oscil·lar d'una forma incontrolable?

I si això succeeix, on estarem dintre de cinquanta anys? Res no podria ser menys segur. Però si mirem endarrere dintre de cinquanta anys, és dubtós que l’11 de setembre sembli quelcom tan important.

El president Bush, en aquest mateix discurs al Congrés, va dir: "I sabem que Déu no és neutral". M’hi jugo que Bush no compta amb bones credencials com a teòleg. Sempre he cregut que la manera com les tres grans religions occidentals -judaisme, cristianisme i islam- tractaven el problema del mal ("si Déu és omnipotent, per què permet que existeixi el mal?") era dient que Déu havia proporcionat als humans una voluntat lliure. Però si Déu no és neutral, aleshores els humans no disposem d'aquesta lliure voluntat. I si la tenim, Déu és certament neutral en els conflictes humans.

Immanuel Wallerstein (1 d'octubre de 2001).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).